martes, 6 de enero de 2009

La dura existencia de los nation-makers

Los historiadores han tenido tradicionalmente una función legitimadora del poder. De hecho, acostumbraban a ser cortesanos que se sumergían en el pasado para dignificar una dinastía, hasta el punto que a los burócratas andalusíes se les exigía habilidades líricas para este tipo de ejercicios. En el siglo XIX se les atribuía la condición sarcástica de nation-makers, en la medida que sus pesquisas en la documentación antigua servían para fundamentar reivindicaciones nacionales en tiempos de auge del nacionalismo.

Hoy en día, afortunadamente, la historiografía académica no parte de principios legitimadores del poder, sino de una base científica de conocimiento y análisis de los procesos históricos de las sociedades humanas. Desgraciadamente, como era de esperar, no deja de haber intentos de mantener esa original y deshonrosa función para los historiadores. Para muestra, un botón del DOGC núm. 3670, de 4.7.2002:


L’estudi del passat ajuda a entendre el present i a conèixer i contextualitzar les arrels culturals del país, amb la qual cosa es contribueix al procés de cohesió social i d’arrelament nacional.

S’entén també que tant la geografia com la història van adreçades a unes persones que són els joves i les joves ciutadans/nes d’una nació (Catalunya) emmarcades en un estat (Espanya), en una identitat genèrica (cristiano-occidental i mediterrània) dins d’un món on s’articulen d’altres cosmovisions i identitats. És per això que les característiques plurals i diverses de la nació catalana, també la seva geografia i la seva història, han de vertebrar en bona part la configuració dels continguts de l’àrea com a expressió de la identitat pròpia dins d’Espanya. Així mateix, des d’aquesta àrea, s’ha de fomentar el coneixement i respecte per les altres identitats i cultures diferents a la pròpia, i concebre-les com una font d’enriquiment personal i col·lectiu, entre moltes altres raons perquè en molts casos són elles mateixes elements històrics que han contribuït i contribueixen a la definició actual de Catalunya.


Semejante galimatías, lleno de elementos ideológicos absurdamente inconexos, forma parte de la ordenación vigente de enseñanzas de ciencias sociales para la Educación Secundaria Obligatoria. Me encantaría que aquél o aquéllos que tuvieron a bien redactar tal monstruosidad, tuvieran la amabilidad de hacer un análisis del texto. Yo creo que se les caería la cara de vergüenza. Lo que si que está claro y diáfano es el propósito, que se podría haber escrito de forma mucho más sencilla, pero tal vez más obscena: inculcar la identidad nacional catalana. ¿Cómo casa esto con los bellos principios democráticos (y científicos) de libertad de consciencia y fomento del espíritu crítico? Mal, por supuesto.

No hay comentarios: